Països del nord d’Àfrica
Quantes nacions al nord d’Àfrica
Situat al nord d’Àfrica, el nord d’Àfrica està format per 7 països. Aquí teniu una llista alfabètica de tots els països del nord d’Àfrica: Algèria, Egipte, Líbia, Marroc, Sudan, Sudan del Sud i Tunísia.
1. Algèria
Algèria és un país del nord d’Àfrica i a la superfície el país més gran d’Àfrica i limita amb Tunísia, Líbia, Níger, Mali, el Marroc i Mauritània. La capital d’Algèria es diu Alger i la llengua oficial és l’àrab.
 |
|
2. Egipte
Egipte és una república al nord d’Àfrica oriental al Mediterrani i al mar Roig. Egipte limita amb el mar Mediterrani al nord, la Franja de Gaza i Israel al nord-est, el mar Roig a l’est, el Sudan al sud i Líbia a l’oest. Al voltant del 80% dels residents d’Egipte viuen prop del gran riu Nil.
 |
|
3. Líbia
Líbia, formalment L’estat de Líbia és un estat del nord d’Àfrica. Líbia es troba entre Egipte a l’est, Sudan al sud-est, Txad i Níger al sud, Algèria i Tunísia a l’oest i el mar Mediterrani al nord amb l’illa de Malta com a país més proper.
 |
|
4. Marroc
El Marroc, formalment el Regne del Marroc, és un país de l’oest del nord d’Àfrica. És un dels països més al nord d’Àfrica. El país limita amb Algèria, Sàhara Occidental, Espanya i l’Atlàntic i el Mediterrani.
 |
|
5. Sudan
El Sudan, formalment la República del Sudan, de vegades anomenat Sudan del Nord, és un país del nord d’Àfrica, que sovint també es considera part de l’Orient Mitjà.
 |
|
6. Sudan del Sud
El Sudan del Sud, formalment la República del Sudan del Sud, és un estat de l’Àfrica oriental. El Sudan del Sud limita amb el Sudan al nord, Uganda, Kenya i la República Democràtica del Congo al sud, Etiòpia a l’est i la República Centreafricana a l’oest. La nació es va formar l’any 2011 per la ruptura del Sudan.
 |
|
7. Tunísia
Tunísia, formalment la República de Tunísia és un estat del nord d’Àfrica, a la costa sud de la Mediterrània. El país limita amb Algèria a l’oest i Líbia al sud-est.
 |
|
Països del nord d’Àfrica per població i les seves capitals
Com s’ha indicat anteriorment, hi ha set països independents al nord d’Àfrica. Entre ells, el país més gran és Egipte i el més petit és Líbia en termes de població. La llista completa dels països del nord d’Àfrica amb capitals es mostra a la taula següent, classificats per la darrera població total.
| Classificació | País | Població | Àrea terrestre (km²) | Capital |
| 1 | Egipte | 98.839.800 | 995.450 | El Caire |
| 2 | Algèria | 43.378.027 | 2.381.741 | Alger |
| 3 | Sudan | 41.617.956 | 1.861.484 | Juba |
| 4 | el Marroc | 35.053.200 | 446.300 | Rabat |
| 5 | Tunísia | 11.551.448 | 155.360 | Tunis |
| 6 | Sudan del Sud | 12.778.239 | 619.745 | Juba |
| 7 | Líbia | 6.777.452 | 1.759.540 | Trípoli |
Mapa dels països del nord d’Àfrica
Breu història del nord d’Àfrica
Civilitzacions antigues
Períodes predinàstics i dinàstics primerencs
La història del nord d’Àfrica està profundament entrellaçada amb algunes de les primeres civilitzacions humanes conegudes. La civilització antiga més famosa de la regió és l’Antic Egipte, que va sorgir al llarg del riu Nil. El període predinàstic (c. 6000-3150 aC) va veure el desenvolupament de les primeres comunitats agrícoles i la formació d’estructures polítiques. Aquesta era va culminar amb la unificació de l’Alt i el Baix Egipte pel rei Narmer, que va marcar l’inici del període dinàstic primerenc (c. 3150-2686 aC).
Regnes antic, mitjà i nou
L’Antic Imperi (c. 2686-2181 aC) és famós per la construcció de les piràmides de Gizeh, inclosa la Gran Piràmide construïda per al faraó Khufu. Aquesta època es va caracteritzar per un poder centralitzat i una arquitectura monumental. L’Imperi Mitjà (c. 2055-1650 aC) va seguir un període d’inestabilitat i és conegut pels seus èxits en literatura, art i organització militar.
El Nou Imperi (c. 1550-1077 aC) va marcar el màxim poder i prosperitat d’Egipte. Faraons com Hatshepsut, Akhenaton i Ramsès II van expandir l’imperi i van iniciar importants projectes de construcció, com ara temples i tombes a la Vall dels Reis. La decadència del Nou Imperi va començar amb les invasions dels pobles del mar i els conflictes interns.
Cartago i els fenicis
A la part occidental del nord d’Àfrica, els fenicis van establir la ciutat de Cartago (l’actual Tunísia) cap a l’any 814 aC. Cartago es va convertir en una gran potència marítima i comercial, dominant el comerç a la Mediterrània. L’Imperi Cartaginès va assolir el seu apogeu sota el lideratge de generals com Anníbal, que va creuar els Alps per desafiar Roma durant la Segona Guerra Púnica (218-201 aC). Tanmateix, Cartago va caure en última instància a Roma el 146 aC després de la Tercera Guerra Púnica, donant lloc a l’establiment de la província romana d’Àfrica.
Èpoques romana i bizantina
Nord d’Àfrica romà
Després de les guerres púniques, Roma va estendre el seu control sobre el nord d’Àfrica. La regió es va convertir en una part crucial de l’Imperi Romà, coneguda per la seva producció agrícola, especialment blat i oli d’oliva. Ciutats com Leptis Magna, Cartago i Alexandria van florir sota el domini romà, servint com a centres vitals de comerç, cultura i aprenentatge.
El nord d’Àfrica bizantí
Després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident al segle V dC, l’Imperi Bizantí (Imperi Romà d’Orient) va mantenir el control sobre parts del nord d’Àfrica. El període bizantí va veure la continuació de les influències culturals i arquitectòniques romanes, així com la difusió del cristianisme. No obstant això, la regió es va enfrontar a una pressió creixent de les tribus berbers ia lluites internes, debilitant el control bizantí.
Conquesta islàmica i dinasties
Primera expansió islàmica
Al segle VII, el califat islàmic es va expandir pel nord d’Àfrica. Les conquestes inicials van començar sota els califas Rashidun i van continuar sota el califat omeia. A principis del segle VIII, la major part del nord d’Àfrica s’havia incorporat al món islàmic. La difusió de l’islam va comportar canvis culturals, religiosos i lingüístics significatius, així com l’establiment de noves ciutats i xarxes comercials.
Dinasties fatimides i almohades
El califat fatimita, fundat per la dinastia fatimita xiïta al segle X, va establir la seva capital al Caire, transformant la ciutat en un important centre polític i cultural. Els fatimites van governar gran part del nord d’Àfrica, Egipte i el Llevant fins al segle XII quan la dinastia aiubí, fundada per Salah al-Din (Saladí), va prendre el control.
La dinastia almohade, una dinastia musulmana berber berber, va sorgir al segle XII, originària de les muntanyes de l’Atles del Marroc. Els almohades van unir gran part del nord d’Àfrica i Espanya sota el seu domini, promovent una interpretació estricta de l’Islam i fomentant un període de florida intel·lectual i cultural. El seu regnat, però, va començar a decaure al segle XIII, donant lloc a nous poders a la regió.
Era otomana
Conquesta i administració otomana
A principis del segle XVI, l’Imperi Otomà havia estès el seu abast al nord d’Àfrica. Els otomans van establir el control sobre els principals territoris, com ara l’actual Algèria, Tunísia i Líbia. La seva administració va aportar estabilitat i integració a la xarxa comercial otomana més gran, que connectava Europa, Àsia i Àfrica. Malgrat la sobirania otomana, els governants locals sovint van mantenir una autonomia considerable, especialment a les províncies llunyanes.
Evolució econòmica i cultural
Sota el domini otomà, el nord d’Àfrica va veure desenvolupaments significatius en el comerç, l’agricultura i la urbanització. Ciutats com Alger, Tunis i Trípoli es van convertir en centres animats de comerç i cultura. El període també va ser testimoni del creixement de les tradicions arquitectòniques i artístiques, barrejant influències otomanes i berbers locals. Les institucions educatives, incloses les madrases, van tenir un paper crucial en la difusió del coneixement i l’erudició islàmica.
Període colonial
La colonització europea
El segle XIX va marcar l’inici de la colonització europea al nord d’Àfrica. França va començar la seva conquesta d’Algèria l’any 1830, que va provocar un procés de colonització prolongat i brutal. Tunísia va caure sota el protectorat francès el 1881, mentre que Itàlia va envair i colonitzar Líbia el 1911. Els britànics, centrats en Egipte, van establir formalment un protectorat sobre el país el 1882, tot i que Egipte va mantenir la independència nominal sota l’Imperi Otomà fins a la Primera Guerra Mundial.
Impacte de la colonització
El domini colonial va comportar canvis profunds al nord d’Àfrica, incloent la introducció de nous sistemes administratius, infraestructures i explotació econòmica. Les potències colonials es van centrar a extreure recursos i integrar la regió a les xarxes comercials globals, sovint a costa de les poblacions locals. La resistència al domini colonial va ser generalitzada, amb figures notables com Abdelkader a Algèria i Omar Mukhtar a Líbia liderant importants moviments d’oposició.
Independència i època moderna
Lluites per la Independència
A mitjans del segle XX, una onada de moviments independentistes va arrasar el nord d’Àfrica. Egipte va obtenir la independència formal de Gran Bretanya el 1922, tot i que la influència britànica va persistir fins a la revolució de 1952. Líbia va aconseguir la independència el 1951, convertint-se en el Regne de Líbia. La lluita d’Algèria per la independència de França va culminar amb la Guerra d’Algèria (1954-1962), que va acabar amb la independència d’Algèria el 1962 després d’un conflicte brutal.
Tunísia i el Marroc també van aconseguir la independència de França el 1956. El final del domini colonial va marcar l’inici d’una nova era per als països del nord d’Àfrica, caracteritzada pels esforços per establir estats sobirans, desenvolupar economies i abordar reptes socials i polítics.
Reptes post-independència
El període posterior a la independència al nord d’Àfrica ha estat marcat tant pel progrés com pels reptes. Les nacions es van enfrontar a problemes com la inestabilitat política, les dificultats econòmiques i els disturbis socials. A Egipte, el lideratge de Gamal Abdel Nasser va portar reformes importants i un focus en el panarabisme, però també va provocar conflictes com la crisi de Suez de 1956.
Algèria, sortint d’una guerra devastadora, es va enfrontar a conflictes interns i reptes econòmics. Líbia, sota Muammar Gaddafi, va dur a terme una política de socialisme radical i panafricanisme, que va conduir tant a iniciatives de desenvolupament com a aïllament internacional.
Evolucions Contemporànies
En les últimes dècades, el nord d’Àfrica ha experimentat importants transformacions polítiques i socials. La primavera àrab del 2011 va comportar canvis dramàtics a la regió, que van portar a l’enderrocament de règims de llarga data a Tunísia, Líbia i Egipte. Aquests aixecaments van posar de manifest les demandes generalitzades de llibertat política, oportunitat econòmica i justícia social.
Avui, el nord d’Àfrica continua navegant per desafiaments complexos, com ara la diversificació econòmica, la reforma política i la seguretat regional. Els esforços per millorar la cooperació regional, abordar el canvi climàtic i promoure el desenvolupament sostenible són fonamentals per a les perspectives futures de la regió.
